Ulisses, Riba... Manu



“He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,

amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur,

l’illa de l’últim adéu, on es va inclinar el meu migdia,

i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.

Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits, deixaven

que n’exultés un de sol, el decretat del retorn.

Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura

més profundament que per cap vi ni per mort,

és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:

l’interior treball, ell va saber-lo amb els déus,

pel que jo sé de mi. Oh! Com era nua, com era

abandonada, la fe que a favor meu va lligar

els dos mons, que em volien, de banda i banda de l’ombra.”

Així de magnífica comença la setena de les Elegies de Bierville, del noble i egregi Carles Riba. En l’evocació del viatge d’Ulisses, de retorn a la seua pàtria, se m’ha fet present el nostre company viatger que aquest estiu, inesperadament, tristament, ens va deixar.

El poeta, exiliat de la seua terra els anys posteriors a la Guerra Civil, se sent identificat amb l’heroi grec que, en aquesta elegia, arriba a atènyer Ítaca ―la pàtria anhelada― tot i el son profund en què caigué quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis (versos 7-8). Així mateix se’m presenta l’adéu de l’estimat Manu, adormit en un periple de somni, viatjant sobre un mar en calma cap al ponent, ebri d’experiència i de coneixences. Arribat a Ítaca prematurament, reunit amb els seus, nosaltres ―“reials mariners”― quedem testimonis del que els seus ulls veieren i visqueren per l’ample mar del món i per la petita república rapitenca.

Tota elegia presenta un to dolgut, d’enyorança i nostàlgia, sentiments evidents que se m' aferren en recordar Manu. En ocasions no m’acabo de creure encara que ja no siga amb nosaltres. Tanmateix, i navegant elegies enllà, no em puc estar d’acabar citant altres versos de l’autor (vv. 61-68 de l’Elegia X), en què el poeta manifesta la pervivència de l’ànima amb l’embolcall de l’amor, que ens salva:

 

“Déus fraterns! Així abeurat i inundat del meu propi

pur retorn, he passat, ànima endins, cap on sou,

més enllà de la infància, vosaltres amb mi, en el somriure

de la certesa, un sol fi: jo el gloriós instrument

i vosaltres l’amor; i he entrat a conèixer-me, oh vida

recomençada! en tu, com en l’impuls i el treball

i l’aparent desacord, oh Presents! vosaltres em vèieu,

no en el meu fer, sinó ja en el meu signe perfet.”

Fins aviat, Manu!

Jaume Vidal Alcover: generós des de la intimitat

Imatge d'una casa de Siena

El següent poema d'aquest autor mallorquí (1923-1991) destaca per la claredat del sentiment: l'estimació. Una claredat, però, no exempta de complexitat en l'expressió: des de la dificultat pròpia del poeta per manifestar en paraules tot l'amor que sent, fins a l'assumpció de dos vides: la seua pròpia i la que li fa viure l'estimada, com queda palès a la tercera estrofa.

El poema es titula "Ja no cal més" i pertany al recull L'hora verda, de 1952. Fixeu-vos en la primera estrofa. Recorda l'estil d'algun dels poemes de Martí i Pol. D'altra banda, a part d'un tret lingüístic propi del dialecte balear (1a persona del singular del present d'indicatiu sense desinència: "t'estim"), l'ús de la figura de l'epanadiplosi (repetició d'un mot a l'inici i final d'un vers o clàusula) n'accentua el lirisme i la sinceritat del sentiment.

                                        T'estim, i t'estim tant, que no podria
                                        dir-te com t'he estimat i com t'estim.

                                        I fa temps i fa cels i flames, ones,
                                        estrelles, calendaris plens de festes
                                        i romanins, ous de colors, confits...

                                        Fa vides que t'estim, fa dues vides:
                                        tota la que t'estim, martiritzada,
                                        i aquella, armada, la més bella, tota
                                        la que m'estimes.
                                                                    Ja no cal més, dorm.

El poema sembla progressar gradualment: tres estrofes, cada una d'elles amb un vers més que l'anterior. El poeta necessita avançar cap al reconeixement que la vida més bella és la que ha trobat en ella, que li correspon en l'amor. Després d'això, d'aquesta plenitud, la tensió lírica queda relaxada, cosa que s'evidencia en el trencament de l'últim vers, en què ja està tot dit i, per tant, no cal més que el repòs. Mètricament, se tracta d'una composició de nou versos decasíl·labs sense rima, per tant versos blancs.  

Jaume Vidal Alcover és una veu singular dins la literatura catalana. Tocà diversitat de gèneres, com la narrativa, l'assaig, la poesia o el teatre; també la traducció. A la seua procedència mallorquina cal afegir el contacte amb poetes castellans i francesos, especialment, cosa que li donà un estil ric i variat, però sempre des de la sinceritat i des de la voluntat de compartir el seu jo més íntim a través de grans temes com l'amor, la mort o el sofriment. En llegir-lo, un pot trobar-hi plenitud i alhora un cert to de tristesa, un sentiment elegíac i una religiositat latent.

Vinyoli: poeta o manobre

Joan Vinyoli és un gran poeta que va destacar pel tractament de temes com el pas del temps i de les hores, la proximitat de la mort i la visió sobre la mateixa poesia. El poema següent porta per títol "Manobre", i en ell identifica el poeta amb un manobre que ha de construir un edifici. Mireu la primera estrofa, que comença sense més preàmbuls:

                                    

                           Ésser poeta: bastir

                           sempre en el buit, sense fi,

                           paraula a paraula una obra

                           que es perd endins de l'espai;

                           ser-ne tan sols un manobre

                           i no sentir-se mai pobre,

                           ni no desistir-ne mai.

És la tasca continuada que li va omplir la vida. Segons ell, la poesia s'aprèn sobretot en la lectura dels grans poetes i en l'ensenyament dels mestres. Per a ell, Rilke, Riba o Holderlin foren els seus poetes predilectes, els seus "mestres", o -seguint la metàfora del poema- els seus paletes.

Després d'anar construint un edifici tan alt, al poeta li agafa vertigen, perquè en coneix l'origen (ell mateix) però no el final. En l'última estrofa s'adona que l'edifici que ha anat construint no és pas modest:

                       

                                     Flamígera catedral

                                     d'impuls i de paciència:

                                     contra el fugaç, persistència,

                                     contra el caduc, resistència,

                                     contra els somnis, evidència

                                     de vertebrada existència.

                                     Oh aventura total!

Perquè la construcció d'un poema i, al cap i a la fi, de tota una obra poètica, és talment com una aventura amb tots els seus ingredients. D'aquests versos, ens podem quedar amb el fet que el poeta no ha de "sentir-se mai pobre" i també amb tots els substantius que revelen els valors que ha de treballar qualsevol que vulga ser poeta, i m'atreviria a dir qualsevol que vulga assolir els seus reptes, perquè quina aventura més plena hi ha a la vida que arribar a ser un mateix?

Gerard Vergés: "l'home és la memòria"

"Tot sovint penso que la meva infància

té una dolça i secreta remor d'aigua.

   Parlo de la verdor d'un delta immens."

Desembocadura de l'Ebre: riu, mar i arrossars en esplendor

Amb aquests versos s'inicia el poema "Parlo d'un riu mític i remorós", de Gerard Vergés (Tortosa, 1931). Se tracta d'un dels grans noms de la poesia catalana actual, que va rebre el premi Carles Riba de poesia el 1981 per L'ombra rogenca de la lloba i fou mereixedor de la Creu de Sant Jordi el 1997, entre d'altres guardons.

El paisatge -en especial el riu Ebre-, els records i el gust pels autors clàssics configuren el poeta i li proporcionen una veu lírica singular, amb les raïls enfonsades a la terra que trepitja i amb l'expressió clara i rica, culta sense ser afectada, a estones desenfadada, a estones elegíaca.

Del poema que comentem, en podem deduir una necessitat de pervivència estretament vinculada al territori; l'anàfora de la forma verbal "parlo..." -repetida vuit vegades- traspua la voluntat del poeta de deixar constància que ell és, precisament, allò que ha viscut. Fixeu-vos en la segona i tercera estrofes:

                        

                                   Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;

                                   parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,

                                   de l'aixada i la falç, del gos a l'era.

                                   (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

                                   Parlo d'un riu antic, solcat encara

                                   pels vells llaguts: els últims, llegendaris

                                   i carregats de vi, de llana, d'ordi,

                                   i amb mariners cantant sobre la popa.

Vergés té l'habilitat d'aglutinar present i paisatge pretèrit amb l'evocació d'un tipus de vida que sabem acabat, però viu encara en el record i en el testimoni del riu que flueix incessant. La descripció conclou amb una última estrofa de marcat cromatisme, per bé que pàl·lid i platejat:

                                   Parlo d'un lent crepuscle que posava

                                   or tremolós a l'aigua amorosida,

                                   punts de llum  a les ales dels insectes,

                                   solars reflectiments als ponts llunyans.

L'últim vers, aïllat, a la manera d'epigrama, expressa de manera condensada moltes de les característiques de la sensibilitat del nostre escriptor:

                                   Dolça remor de l'aigua en el record.

És, en resum, aquella veritat que tornem a trobar de manera més definitiva en l'últim dels versos de la composició "Fràgil com un vidre és la memòria":

                                   De cop comprenc que l'home és la memòria.

Màrius Torres, encara



Posta de sol al Port nevat (Tortosa)

Ens trobem al primer mes complet de la primavera i el poeta lleidatà, de qui ja hem parlat, ens deixa escrits uns versos amb aquest mateix títol, Abril:

Lliris morats, prada de trèvol,
núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s'emmirallen a l'
estany d'aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.
Sàvia, la primavera crea
                                                            l'ombra rosa dels arbres de Judea,
                                                            l'ombra grisa dels cinamons.

La descripció del paisatge presagia l'arribada del bon temps, però són evidents encara les reminiscències de l'hivern. L'última estrofa, amb el sol com a protagonista, ens deixa amb la recança final, que és el mot clau que fa de pont entre el paisatge i el jo del poeta:

                             

                              S'han acabat les violetes.

                              Cap al tard, la boira s'esmuny.

                              Xopes de blau, arribaran de lluny,

                              un vespre càlid, orenetes.

                              El sol, un vell sense esperança,

                              tímid com un infant s'acosta;

                              i cada tarda, quan se'n va a la posta,

                              té una mica més de recança.

L'antítesi metafòrica vell-infant ens parla aquí d'un Sol que no és el poderós astre rei i que, a més, necessita d'un decasíl·lab quan marxa cap a la posta -dins un poema en què el 1r, el 2n i el 4t vers de cada estrofa són octosíl·labs. 

Màrius Torres: l'anhel d'eternitat

Aquest poeta lleidatà, mort a l'edat de 32 anys per culpa d'una malaltia -enguany fa justament 70 anys-, ens ha llegat una poesia propera, vital i gens presumptuosa, marcada -entre altres aspectes- pel seu estat de salut, la religiositat i per temes com la mort, el temps o la natura. 

L'expressió del dolor (el personal i el del país) no cau mai en el patetisme i la sinceritat de la seua veu queda palesa, per exemple, en aquest sonet dedicat Al present:  

        Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat
        i la mesura tota amb el seny i amb els braços,
        jo en dreço davant teu, oh Present!, despullat
        de somnis massa vells i de records ja lassos.

       
        El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur.
        Cal un petit espai a la meva poquesa.
                                                              Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,
                                                              podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Després de parlar de Déu, de l'eternitat, del futur... sense rodejos, en els tercets el poeta ens deixa una frase que ben bé podria haver estat el seu propi epitafi, i que sobta per l'expressió planera d'una realitat inabastable (fixeu-vos en el tercer vers del primer tercet, entre guionets):

                         Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
                         m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:
                         -L'eternitat és sols un present que s'eixampla.-

                         Potser l'arrel divina que és soterrada en mi,
                         és sols aquest afany, tan difícil de dir,
                         de viure en un present una mica més ample?

Al poeta, el passat se li desfà i el futur l'enlluerna i, per tant, el present és allò que l'ha de perpetuar. D'aquí el seu anhel d'eternitat. I d'aquí també que, tot reconeixent la llavor divina que li és connatural, evidencie l'afany de fer etern el present. Uns versos, a més, força apropiats en aquest dia de Divendres Sant en què, seguint el paral·lelisme bíblic, la llavor divina -Jesús- és soterrada per després donar fruit i esdevenir eterna. Probablement Màrius Torres ja haurà saciat la seua set.

  

         

El plaer, també, d'escriure

Capvespre a la Toscana

Assaboriu la primera estrofa del poema A hora foscant, de Josep Carner:

          És tard, els camins ja no em tempten.

          I us sé del verger dins el clos,

          caiguts, trepitjats en la boira,

          oh dies, oh fulles, oh flors!

 

 

Al capvespre, quan se fa fosc, el poeta ja no se sent còmode pels camins, ja no desitja vagarejar. Els dies són trepitjats, passen i cauen com les fulles que evidencien el pas de les estacions. Les seues passes "es tornen furtives" i hi ha una cosa que l'atrau indefugiblement. Què serà?  La clau ens la dóna l'última estrofa:

          I em criden el llum a la taula

          i algun voleiant pensament,

          la vella cadira malmesa

          i un full de paper malcontent.

Una veu com la de Carner, "príncep dels poetes", no podia deixar de referir-se a la pròpia escriptura, a la necessitat de compondre versos. No heu tingut mai la sensació que alguna cosa us crida, us estira cap a una taula, amb l'objectiu de posar per escrit el que us passa pel cap? La poesia és un mitjà sublim que acompleix aquest plaer. I posat en ploma d'artistes, aquest plaer esdevé, també, mestratge per als lectors.

21 de març: DIA MUNDIAL de la POESIA

Descarregat de http://diamundialpoesia.wordpress.com/

Demà comença la primavera i Narcís Comadira ens regala uns versos per commemorar el Dia Mundial de la Poesia. A l'inici de la composició Quatre paraules, un àngel li proposa d'escriure un poema:

                                  Mig en somnis, un àngel
                                  se m'apareix i em tempta:
                                  escriu, fes un poema.

Li ofereix quatre mots que l'ajudaran a completar-lo: món, país, llengua, amor. Però el poeta no es veu amb cor d'enllestir-lo si no hi afegeix també dolor, sofriment i persecució. Aleshores, el suposat àngel el/ens salva i l'encamina cap a la conclusió:

                                        I em diu: tu escriu amor
                                  pel món i pel país
                                  i per aquesta llengua
                                        que es mor i et trenca l'anima:
                                  veuràs que encara pots
                                  fer aquest i mil poemes.

Trobaràs el poema sencer al següent enllaç: http://diamundialpoesia.wordpress.com/. Llig els dos últims versos com si l'àngel s'adrecés a tu... i anima't a escriure algun poema. El pots presentar al nostre concurs literari de Sant Jordi!

50 anys del naixement de Manel Garcia Grau

Imatge del web http://www.escriptors.cat

Se celebra enguany el 50è aniversari del naixement d'aquest poeta benicarlando, que ens va deixar prematurament el 2006, després d'una llarga malaltia.

La seua poesia, vital i compromesa, té punts de connexió amb la de Salvador Espriu; també amb la de Vicent Andrés Estellés, pel seu to sincer, a voltes desesperat, a voltes orgullós.

La seua ploma, despullada d'artificis innecessaris, ens deixa versos com aquests, en els quals, referint-se a la literatura diu:

                          "és l'única cosa que em queda, l'últim reducte

                           on les paradoxes i els càntics fan sobreviure
                           el més sensat i sublim i enaltit i estimat i cercat
                           que encara hi ha en mi".

Aquest poema, publicat dins el recull Mots sota sospita (1997), acaba amb tres versos que, llegits avui, ens el recorden d'una manera especial i esdevenen un cant a la perdurabilitat de la literatura, que és més important fins i tot que l'amor i que la satisfacció de les necessitats bàsiques:

                          "Potser algun dia podré viure sense amor i sense pa.
                           Mai podré viure, però, sense aquest testimoni fet de mots i de molses,
                           aquesta aigua engendrada i preuada que es vessa entre les venes."

Nosaltres som hereus d'aquest testimoniatge de mots i, per tant, responsables de mantindre'l viu. La poesia, un cop més, transcendeix el seu autor i el col·loca en l'imaginari col·lectiu. Deixem que continue fluint per les nostres venes.

17 de març: la POESIA CATALANA a Internet

imatge extreta del web http://lletra.uoc.edu/

No és senzill escollir els cinc versos millors de la nostra literatura, cosa que diu molt al seu favor. La selecció que aquí teniu n'és només una proposta. Possiblement n’hi hagi de millors.

Celebrem el dia de la poesia catalana a Internet i endinsem-nos en la lectura dels nostres autors. Veuràs com la poesia també parla de tu.

“Jo sols visc per a plànyer lo que de mi s’és mort”

Que la poesia poua de la vida té en aquest vers una de les mostres més intenses i dramàtiques. El poeta mallorquí Joan Alcover –a qui se li van morir una dona i quatre fills– ens va deixar les Elegies, incloses dins el recull Cap al tard (1909). Aquest vers, que clou el poema “Desolació”, ens corprèn per la sinceritat i demostra com de vital i salvadora pot arribar a ser la poesia: ell es manté en vida amb l’objectiu sublim de mantenir el record dels seus éssers estimats.

“Era secret el camí, fabulós de tristeses divines”

El primer vers de la primera de les Elegies de Bierville (1943), de Carles Riba, se’ns ofereix com una porta a una dimensió secreta i captivadora, no exempta de record i de mancança (el va compondre a l’exili). El propi Riba n’opina el següent: “Sorpresa i meravella fou per a mi el primer vers, nascut de sobte sencer i armat d’una exigència de continuació”. Formalment, es tracta d’un hexàmetre dactílic, perfecte en construcció, amb cesura després del tercer accent i acabament troqueu: el ritme del vers sembla encisar-nos i ens convida a penetrar en aquest “camí”.

“M’exalta el nou i m’enamora el vell” 

És l’epifonema amb què J. V. Foix clou un dels sonets més coneguts del recull Sol, i de dol (1947). El vers sintetiza de manera magistral el gust que aquest “investigador en poesia” té pels aparents oposats, en aquest cas la tradició i la modernitat. Foix és únic en fondre en un mateix poema allò clàssic i allò modern, o fins i tot futurista, i aquests mots en són un exemple precís i contundent.

“Hi havia dos amants vora la mar en pena”

El gran dominador de tota forma mètrica que és Josep Carner ens delecta amb aquest vers, el primer del poema “Dos amants” (La inútil ofrena, 1924), que té com a curiositat el fet de ser un sonet escrit només amb oracions simples; no hi trobem cap encavallament. Pel que fa al fons, ens atrau el fet d’endinsar-nos en una mena d’història (“hi havia...”) i l’ambigüitat o equívoc de la pena que sembla que tingui el mar, però que en realitat és la dels amants.

“Jo tinc una Mort petita”

Així de tendre i alhora tràgic se’ns mostra Vicent Andrés Estellés, mestre del llenguatge directe. Es tracta del primer vers del poema “Cançó de bressol”, del recull La nit (1956). Sobta la personificació de la Mort, amb què identifica sa filla de quatre mesos que va morir. L’efecte en presentar la tragèdia vital a través d’una forma popular com la que es troba en aquest poema commou l’ànima.

Dia de la poesia catalana a Internet

Cada dia, un vers

Imatge extreta de http://anocheceres.wordpress.com/2011/10/

Mira't a tu mateix un moment, sense sorolls, sense música, deixa que el silenci t'embolcalle. Navega pel teu interior i també pels enllaços de la pàgina que et remeten a milers i milers de versos que parlen de tot: d'amor i de sofriment, d'alegria i de tristesa, de terra i d'aigua, de guerra i de pau, de paraules i de desitjos, del temps i dels records, de l'amistat i de tu... Tria un vers, o màxim dos, que t'hagen agradat. Escriu-los, digues de qui són i explica'n breument el sentit i per què l'has escollit. Fixa't en l'exemple següent.

Comencem per la pròpia poesia:

                    "Amb immortal esplendor

                     viuen en tu les coses, poesia."

Són els dos primers versos del poema "Al cap dels anys", de Narcís Comadira, poeta gironí. El que significa és, senzillament, que la poesia pot arribar a contenir tots els records, totes les experiències i totes les inquietuds i els conserva brillants i atemporals per sempre.