dijous, 15 de març de 2012

50 anys del naixement de Manel Garcia Grau

Imatge del web http://www.escriptors.cat
Se celebra enguany el 50è aniversari del naixement d'aquest poeta benicarlando, que ens va deixar prematurament el 2006, després d'una llarga malaltia.

La seua poesia, vital i compromesa, té punts de connexió amb la de Salvador Espriu; també amb la de Vicent Andrés Estellés, pel seu to sincer, a voltes desesperat, a voltes orgullós.

La seua ploma, despullada d'artificis innecessaris, ens deixa versos com aquests, en els quals, referint-se a la literatura diu:
                          "és l'única cosa que em queda, l'últim reducte
                           on les paradoxes i els càntics fan sobreviure
                           el més sensat i sublim i enaltit i estimat i cercat
                           que encara hi ha en mi".

Aquest poema, publicat dins el recull Mots sota sospita (1997), acaba amb tres versos que, llegits avui, ens el recorden d'una manera especial i esdevenen un cant a la perdurabilitat de la literatura, que és més important fins i tot que l'amor i que la satisfacció de les necessitats bàsiques:
                          "Potser algun dia podré viure sense amor i sense pa.
                           Mai podré viure, però, sense aquest testimoni fet de mots i de molses,
                           aquesta aigua engendrada i preuada que es vessa entre les venes."

Nosaltres som hereus d'aquest testimoniatge de mots i, per tant, responsables de mantindre'l viu. La poesia, un cop més, transcendeix el seu autor i el col·loca en l'imaginari col·lectiu. Deixem que continue fluint per les nostres venes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada