dijous, 21 de març de 2013

Dia Mundial de la Poesia

Fa uns anys, la UNESCO va fixar el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia. La Institució de les Lletres Catalanes commemora cada any la jornada amb un seguit d'actes arreu de Catalunya i amb la difusió d'un poema d'un autor català. Enguany l'escriptora triada és la tortosina Zoraida Burgos. Aquí teniu el seu poema:

     Només la veu

     Emmudit el vent,
     inventem el silenci, l'equilibri.
     Només la veu, el poema,
     atansa espais oberts,
     acull el temps
     -arena que sense pietat
     llisca i no es detura-,
     arrela l'instant, tan fràgil.
     Només la veu, el poema,
     desxifra la clau, el somni,
     el so profund dels morts,
     els signes ara obscurs de la mirada,
     la ferida encesa dels amants,
     la vermellor dels núvols
     a trenc d'alba,
     els contrallums opacs dels paisatges
     i les llunes surant sobre les aigües.
     Només la veu, el poema,
     dissol els temps dels verbs,
     sotmet l'oblit.
     El vers reté als dits el gest,
     el calfred intacte de la pell.

El poema dóna protagonisme total a la veu, al poema, al vers (fixeu-vos en la repetició del títol en els versos 3, 9 i 18). Una realitat tan menuda com el vers té un poder immens. És capaç d'atansar espais oberts i alhora d'arrelar l'instant. La simple constatació d'aquest fet ja n'és la prova i la demostració: en el vers 8è queda "arrelat l'instant", amb la fixació per escrit d'aquesta idea.

Té també el poder d'ingressar en el món dels somnis per desxifrar-ne la clau, així com de penetrar en la mort, en l'amor i en el temps. La part central del poema ve a ser, en aquest sentit, una enumeració de les facultats que posseeix aquesta realitat que anomenem poema. És capaç, a més, de superar l'obstacle del temps i de triomfar amb la pervivència per damunt de l'oblit. Els versos dels clàssics ho testimonien.
 
Tenim aquí, doncs, un magnífic cant a la paraula, a la veu, expressada en forma mètrica. Un cant ben apropiat per llegir avui i per celebrar cada dia. Llegir ens fa sentir calfreds d'emoció. 

diumenge, 17 de març de 2013

17 març: dia de la poesia catalana a Internet


En la celebració d'este dia, que fa present a la xarxa la vitalitat i la riquesa de la poesia (i per extensió, de la literatura) catalana, llegim un poema de Gabriel Ferrater, una de les grans plomes líriques de la segona meitat del XX, que volgué extraure la passió de la vida i decidí no viure més enllà dels cinquanta anys.
 
Es tracta del poema "El distret":

          "Segur que avui hi havia núvols,
          i no he mirat enlaire. Tot el dia
          que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
          i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
          Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
          Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
          Que demà me'n recordi. L'altre dia
          vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
          d'un terrat, una noia que s'havia
          rentat el cap, amb una tovallola
          damunt les espatlles, s'anava passant,
          una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
          Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
          Eren les quatre de la tarda, i feia vent."


Formalment, se tracta d'una tirallonga de catorze versos anisosil·làbics (amb un nombre de síl·labes diferent cada vers), d'art major i blancs (sense rima). Característiques mètriques prou habituals en la seua obra poètica, que dóna prioritat al fons i a l'expressió de la intimitat de l'autor, més que a una perfecció formal clàssica. Però compte, que això no implica que negligeixi l'aparença.

Fixem-nos en el contingut. Pot cridar l'atenció l'estil narratiu, com de qui ens explica una situació personal viscuda i no gaire allunyada de la quotidianitat. Respon també al seu desig d'intel·ligibilitat. El títol se'ns exemplifica en el versos 2-4, amb una successió marcada pel polisíndeton. Els tres versos següents (5-7), a través de la juxtaposició oracional, ens traslladen a la reflexió que la veu poètica es fa d'un fet tan aparentment irrellevant com anar distret. En realitat, són els versos que ens condueixen cap al motiu essencial del poema, el que es desenvolupa al que podríem dir la segona part de la composició, situada entre els versos 7 i 14.

Dona pentinant-se el cabell (Edgar Degas)
Noia pentinat-se (E. Degas).
 Extret de  http://www.locantich.cat
El que hi descobrim no és original: una noia es pentina els cabells. Això és el fet que distrau l'autor però també, precisament, allò que fa que centre la seua atenció i s'oblide de la resta. La sensibilitat (i fins erotisme) que traspua l'escena travessa fronteres i èpoques. És un motiu clàssic de l'expressió artística universal (literatura, pintura, escultura...), amb manifestacions també en un sonet de dos dels nostres autors, Gerard Vergés i Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona. Els tres evoquen aquest fet a través d'una comparació o d'una metàfora. Vegem-ho.
 
En el cas del poema que acabem de llegir, a Ferrater els braços de la noia li fan pensar en les branques d'un arbre molt alt. En el rector de Vallfogona, se'ns presenta una batalla entre el cabell negre i la mà, que porta una pinta de marfil. En Vergés, el sonet situa l'acció en un entorn marítim idíl·lic i el poeta arriba a preguntar-se si la noia és una sirena. Comproveu els dos últims en este enllaç amb el blog de l'escriptor Jesús M. Tibau: http://jmtibau.blogspot.com.es/2007/11/dos-poemes-de-noies-pentinant-se.html.
 
Fins i tot podríem trobar-hi una reminiscència bíblica, si ens remuntem al moment en què el rei David es fixa en una dona tot i que, en este cas, en lloc de pentinar-se la noia (Betsabé) s'està banyant. El rei hebreu la troba desitjable i provoca indirectament la mort del marit Uries, cosa que comporta la posterior reprensió del profeta Natan (2 Sa 11, 1-4).
 
El poema de Ferrater acaba amb una constatació que dóna versemblança a l'anècdota: "Eren les quatre de la tarda, i feia vent". 
 
 
 
 
 
 
 

dissabte, 19 de gener de 2013

"Nura", de Ponç Pons


Platja de la Marquesa, Delta de l'Ebre
Ponç Pons és un poeta menorquí, un poeta diferent. Diferent, potser, per ser menorquí? Ell mateix diu, al prefaci del llibre Nura, que “la meva irrenunciable, però difícil, condició d’illòman menorquí m’ha duit a ser estranger pertot”. Ja l’homofonia del seu nom sembla una invitació al joc lingüístic. De fet, se tracta d’un escriptor que conrea gèneres diferents. M’atreviria a dir que és una veu clara i sense complexos, plena de referències cultes, les quals no s’està de compartir amb el lector (trobareu una interessant guia al final de l’obra per entendre aquestes referències). Però també una veu sensata, transparent i amb una ètica envejable (he gaudit del plaer d’escoltar-la en alguna ocasió, més ençà de versos i rimes).
En els versos següents, corresponents al poema “Suor de calç”, del recull Nura (premi Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica) adquireix un to de sentència, a través de frases contundents que semblen independents entre elles, i que transmeten la idea que la seua pàtria és la poesia, però no amb exclusivitat ni tancament. S’expressa amb total convicció, deixant entreveure influències bíbliques i evidenciant mestratges múltiples, amb una estima —i una exigència— innegable per la pròpia cultura:

                               La bondat i el perdó sé que ens poden fer lliures
                               Crec que Déu més que encens el que vol és justícia  
                               Com es pot salvar mai la cultura d’un poble
                               de bell catalanesc que engendra caïnites!
                               El poder que corromp desvirtua sintagmes
                               La vivesa del savi és viure i deixar viure
                               Tant de camp devastat tantes cales rompudes
                               Ja no em queda més pàtria que la biblioteca
                               Cada nit fins molt tard entre llibres i espelmes
                               amb el Rèquiem de Mozart vull fer que els mots fruitin [...]

En els dos últims versos comparteix amb el lector el procés de composició poètica (recordeu l’última estrofa d’aquell poema carnerià?: http://unversununivers.blogspot.com.es/2012/03/el-plaer-tambe-descriure.html.  En el mots, a més, hi descobrim saviesa, justícia, poder, bondat, perdó, llibertat... No s’hi posa per poca cosa, en  Pons. Al final del poema, gira la vista enrere per retrobar-hi l’al·lot de joventut en una època grisa:
                            
                        Ara sé que al qui perd li emmordassen la història
                               que alcen pols i extravien les marxes i els himnes
                               Vaig ser un fill agraït de la col·lecció Austral
                        Dintre meu duc encara l’al·lot de les golfes

Formalment, crida l’atenció el fet de no emprar gairebé signes de puntuació, no hi ha punts ni comes que emmarquen sintagmes. El vers esdevé mesura d’expressió sublim. I això ens porta a valorar l’aspecte mètric. Nura el formen set poemes amb un total de 607 versos. Tots els poemes estan formats per una tirallonga seguida de versos, sense punts i a part i sense particions estròfiques, la qual cosa ens suggereix que el pensament li flueix lliure, i que tot el que expressa forma part del seu jo i no es pot entendre aïlladament.

Pel que fa al recompte sil·làbic, tots els versos són dodecasíl·labs, i l’aspecte potser més remarcable és l’obsessiu ritme anapèstic que flueix insistentment vers rere vers. Recordeu que aquest ritme resulta de l’alternança de dos síl·labes àtones (A)i una de tònica (T), en aquest ordre. Comproveu-ho en els tres versos següents del poema IV, “Insulària”:
                        
                        Un poema pot ser rellegit un mandala
                         A   A  T  A   (A)   T    A  A  T    A     A    T

                               una forma de crit un intent d’oració
                        A A   T    A    A   T     A   A   T     A   A  T

Cada vers com un mantra i els mots una agulla
                                 A   A    T       A     A    T      A   A       T      A    A  T

Si hi teniu l’oportunitat, deixeu-vos capturar per Ponç Pons, una veu madura i compromesa, farcida de records i delerosa de vivències. I si en voleu sentir una versió musicada, Guiem Soldevila ha traslladat al pentagrama el llibre Nura. Feu-ne un tastet, no està gens malament: http://www.youtube.com/watch?v=KtpEqqzcHkw.