dimecres, 28 de març de 2012

El plaer, també, d'escriure

Capvespre a la Toscana
Assaboriu la primera estrofa del poema A hora foscant, de Josep Carner:
          És tard, els camins ja no em tempten.
          I us sé del verger dins el clos,
          caiguts, trepitjats en la boira,
          oh dies, oh fulles, oh flors!
 
 
Al capvespre, quan se fa fosc, el poeta ja no se sent còmode pels camins, ja no desitja vagarejar. Els dies són trepitjats, passen i cauen com les fulles que evidencien el pas de les estacions. Les seues passes "es tornen furtives" i hi ha una cosa que l'atrau indefugiblement. Què serà?  La clau ens la dóna l'última estrofa:
          I em criden el llum a la taula
          i algun voleiant pensament,
          la vella cadira malmesa
          i un full de paper malcontent.

Una veu com la de Carner, "príncep dels poetes", no podia deixar de referir-se a la pròpia escriptura, a la necessitat de compondre versos. No heu tingut mai la sensació que alguna cosa us crida, us estira cap a una taula, amb l'objectiu de posar per escrit el que us passa pel cap? La poesia és un mitjà sublim que acompleix aquest plaer. I posat en ploma d'artistes, aquest plaer esdevé, també, mestratge per als lectors.

dimarts, 20 de març de 2012

21 de març: DIA MUNDIAL de la POESIA

Descarregat de http://diamundialpoesia.wordpress.com/
Demà comença la primavera i Narcís Comadira ens regala uns versos per commemorar el Dia Mundial de la Poesia. A l'inici de la composició Quatre paraules, un àngel li proposa d'escriure un poema:
                                  Mig en somnis, un àngel
                                  se m'apareix i em tempta:
                                  escriu, fes un poema.

Li ofereix quatre mots que l'ajudaran a completar-lo: món, país, llengua, amor. Però el poeta no es veu amb cor d'enllestir-lo si no hi afegeix també dolor, sofriment i persecució. Aleshores, el suposat àngel el/ens salva i l'encamina cap a la conclusió:
                                        I em diu: tu escriu amor
                                  pel món i pel país
                                  i per aquesta llengua
                                        que es mor i et trenca l'anima:
                                  veuràs que encara pots
                                  fer aquest i mil poemes.

Trobaràs el poema sencer al següent enllaç: http://diamundialpoesia.wordpress.com/. Llig els dos últims versos com si l'àngel s'adrecés a tu... i anima't a escriure algun poema. El pots presentar al nostre concurs literari de Sant Jordi!

dijous, 15 de març de 2012

50 anys del naixement de Manel Garcia Grau

Imatge del web http://www.escriptors.cat
Se celebra enguany el 50è aniversari del naixement d'aquest poeta benicarlando, que ens va deixar prematurament el 2006, després d'una llarga malaltia.

La seua poesia, vital i compromesa, té punts de connexió amb la de Salvador Espriu; també amb la de Vicent Andrés Estellés, pel seu to sincer, a voltes desesperat, a voltes orgullós.

La seua ploma, despullada d'artificis innecessaris, ens deixa versos com aquests, en els quals, referint-se a la literatura diu:
                          "és l'única cosa que em queda, l'últim reducte
                           on les paradoxes i els càntics fan sobreviure
                           el més sensat i sublim i enaltit i estimat i cercat
                           que encara hi ha en mi".

Aquest poema, publicat dins el recull Mots sota sospita (1997), acaba amb tres versos que, llegits avui, ens el recorden d'una manera especial i esdevenen un cant a la perdurabilitat de la literatura, que és més important fins i tot que l'amor i que la satisfacció de les necessitats bàsiques:
                          "Potser algun dia podré viure sense amor i sense pa.
                           Mai podré viure, però, sense aquest testimoni fet de mots i de molses,
                           aquesta aigua engendrada i preuada que es vessa entre les venes."

Nosaltres som hereus d'aquest testimoniatge de mots i, per tant, responsables de mantindre'l viu. La poesia, un cop més, transcendeix el seu autor i el col·loca en l'imaginari col·lectiu. Deixem que continue fluint per les nostres venes.

dissabte, 10 de març de 2012

17 de març: la POESIA CATALANA a Internet

imatge extreta del web http://lletra.uoc.edu/
No és senzill escollir els cinc versos millors de la nostra literatura, cosa que diu molt al seu favor. La selecció que aquí teniu n'és només una proposta. Possiblement n’hi hagi de millors.

Celebrem el dia de la poesia catalana a Internet i endinsem-nos en la lectura dels nostres autors. Veuràs com la poesia també parla de tu.




“Jo sols visc per a plànyer lo que de mi s’és mort”
Que la poesia poua de la vida té en aquest vers una de les mostres més intenses i dramàtiques. El poeta mallorquí Joan Alcover –a qui se li van morir una dona i quatre fills– ens va deixar les Elegies, incloses dins el recull Cap al tard (1909). Aquest vers, que clou el poema “Desolació”, ens corprèn per la sinceritat i demostra com de vital i salvadora pot arribar a ser la poesia: ell es manté en vida amb l’objectiu sublim de mantenir el record dels seus éssers estimats.


“Era secret el camí, fabulós de tristeses divines”
El primer vers de la primera de les Elegies de Bierville (1943), de Carles Riba, se’ns ofereix com una porta a una dimensió secreta i captivadora, no exempta de record i de mancança (el va compondre a l’exili). El propi Riba n’opina el següent: “Sorpresa i meravella fou per a mi el primer vers, nascut de sobte sencer i armat d’una exigència de continuació”. Formalment, es tracta d’un hexàmetre dactílic, perfecte en construcció, amb cesura després del tercer accent i acabament troqueu: el ritme del vers sembla encisar-nos i ens convida a penetrar en aquest “camí”.


“M’exalta el nou i m’enamora el vell” 

És l’epifonema amb què J. V. Foix clou un dels sonets més coneguts del recull Sol, i de dol (1947). El vers sintetiza de manera magistral el gust que aquest “investigador en poesia” té pels aparents oposats, en aquest cas la tradició i la modernitat. Foix és únic en fondre en un mateix poema allò clàssic i allò modern, o fins i tot futurista, i aquests mots en són un exemple precís i contundent.

“Hi havia dos amants vora la mar en pena”
El gran dominador de tota forma mètrica que és Josep Carner ens delecta amb aquest vers, el primer del poema “Dos amants” (La inútil ofrena, 1924), que té com a curiositat el fet de ser un sonet escrit només amb oracions simples; no hi trobem cap encavallament. Pel que fa al fons, ens atrau el fet d’endinsar-nos en una mena d’història (“hi havia...”) i l’ambigüitat o equívoc de la pena que sembla que tingui el mar, però que en realitat és la dels amants.


“Jo tinc una Mort petita”
Així de tendre i alhora tràgic se’ns mostra Vicent Andrés Estellés, mestre del llenguatge directe. Es tracta del primer vers del poema “Cançó de bressol”, del recull La nit (1956). Sobta la personificació de la Mort, amb què identifica sa filla de quatre mesos que va morir. L’efecte en presentar la tragèdia vital a través d’una forma popular com la que es troba en aquest poema commou l’ànima.
Dia de la poesia catalana a Internet

dissabte, 3 de març de 2012

Cada dia, un vers

Imatge extreta de http://anocheceres.wordpress.com/2011/10/
Mira't a tu mateix un moment, sense sorolls, sense música, deixa que el silenci t'embolcalle. Navega pel teu interior i també pels enllaços de la pàgina que et remeten a milers i milers de versos que parlen de tot: d'amor i de sofriment, d'alegria i de tristesa, de terra i d'aigua, de guerra i de pau, de paraules i de desitjos, del temps i dels records, de l'amistat i de tu... Tria un vers, o màxim dos, que t'hagen agradat. Escriu-los, digues de qui són i explica'n breument el sentit i per què l'has escollit. Fixa't en l'exemple següent.

Comencem per la pròpia poesia:
                    "Amb immortal esplendor
                     viuen en tu les coses, poesia."

Són els dos primers versos del poema "Al cap dels anys", de Narcís Comadira, poeta gironí. El que significa és, senzillament, que la poesia pot arribar a contenir tots els records, totes les experiències i totes les inquietuds i els conserva brillants i atemporals per sempre.