dissabte, 14 d’abril de 2012

Gerard Vergés: "l'home és la memòria"

"Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
   Parlo de la verdor d'un delta immens."
Desembocadura de l'Ebre: riu, mar i arrossars en esplendor

Amb aquests versos s'inicia el poema "Parlo d'un riu mític i remorós", de Gerard Vergés (Tortosa, 1931). Se tracta d'un dels grans noms de la poesia catalana actual, que va rebre el premi Carles Riba de poesia el 1981 per L'ombra rogenca de la lloba i fou mereixedor de la Creu de Sant Jordi el 1997, entre d'altres guardons.

El paisatge -en especial el riu Ebre-, els records i el gust pels autors clàssics configuren el poeta i li proporcionen una veu lírica singular, amb les raïls enfonsades a la terra que trepitja i amb l'expressió clara i rica, culta sense ser afectada, a estones desenfadada, a estones elegíaca.

Del poema que comentem, en podem deduir una necessitat de pervivència estretament vinculada al territori; l'anàfora de la forma verbal "parlo..." -repetida vuit vegades- traspua la voluntat del poeta de deixar constància que ell és, precisament, allò que ha viscut. Fixeu-vos en la segona i tercera estrofes:
                        
                                   Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
                                   parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
                                   de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
                                   (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

                                   Parlo d'un riu antic, solcat encara
                                   pels vells llaguts: els últims, llegendaris
                                   i carregats de vi, de llana, d'ordi,
                                   i amb mariners cantant sobre la popa.

Vergés té l'habilitat d'aglutinar present i paisatge pretèrit amb l'evocació d'un tipus de vida que sabem acabat, però viu encara en el record i en el testimoni del riu que flueix incessant. La descripció conclou amb una última estrofa de marcat cromatisme, per bé que pàl·lid i platejat:

                                   Parlo d'un lent crepuscle que posava
                                   or tremolós a l'aigua amorosida,
                                   punts de llum  a les ales dels insectes,
                                   solars reflectiments als ponts llunyans.

L'últim vers, aïllat, a la manera d'epigrama, expressa de manera condensada moltes de les característiques de la sensibilitat del nostre escriptor:

                                   Dolça remor de l'aigua en el record.

És, en resum, aquella veritat que tornem a trobar de manera més definitiva en l'últim dels versos de la composició "Fràgil com un vidre és la memòria":
                                   De cop comprenc que l'home és la memòria.


dimecres, 11 d’abril de 2012

Màrius Torres, encara


Posta de sol al Port nevat (Tortosa)
Ens trobem al primer mes complet de la primavera i el poeta lleidatà, de qui ja hem parlat, ens deixa escrits uns versos amb aquest mateix títol, Abril:

Lliris morats, prada de trèvol,
núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s'emmirallen a l'
estany d'aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.
Sàvia, la primavera crea
                                                            l'ombra rosa dels arbres de Judea,
                                                            l'ombra grisa dels cinamons.

La descripció del paisatge presagia l'arribada del bon temps, però són evidents encara les reminiscències de l'hivern. L'última estrofa, amb el sol com a protagonista, ens deixa amb la recança final, que és el mot clau que fa de pont entre el paisatge i el jo del poeta:
                             
                              S'han acabat les violetes.
                              Cap al tard, la boira s'esmuny.
                              Xopes de blau, arribaran de lluny,
                              un vespre càlid, orenetes.

                              El sol, un vell sense esperança,
                              tímid com un infant s'acosta;
                              i cada tarda, quan se'n va a la posta,
                              té una mica més de recança.

L'antítesi metafòrica vell-infant ens parla aquí d'un Sol que no és el poderós astre rei i que, a més, necessita d'un decasíl·lab quan marxa cap a la posta -dins un poema en què el 1r, el 2n i el 4t vers de cada estrofa són octosíl·labs. 






divendres, 6 d’abril de 2012

Màrius Torres: l'anhel d'eternitat

Aquest poeta lleidatà, mort a l'edat de 32 anys per culpa d'una malaltia -enguany fa justament 70 anys-, ens ha llegat una poesia propera, vital i gens presumptuosa, marcada -entre altres aspectes- pel seu estat de salut, la religiositat i per temes com la mort, el temps o la natura. 

L'expressió del dolor (el personal i el del país) no cau mai en el patetisme i la sinceritat de la seua veu queda palesa, per exemple, en aquest sonet dedicat Al present:  

        Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat
        i la mesura tota amb el seny i amb els braços,
        jo en dreço davant teu, oh Present!, despullat
        de somnis massa vells i de records ja lassos.

       
        El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur.
        Cal un petit espai a la meva poquesa.
                                                              Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,
                                                              podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Després de parlar de Déu, de l'eternitat, del futur... sense rodejos, en els tercets el poeta ens deixa una frase que ben bé podria haver estat el seu propi epitafi, i que sobta per l'expressió planera d'una realitat inabastable (fixeu-vos en el tercer vers del primer tercet, entre guionets):

                         Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
                         m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:
                         -L'eternitat és sols un present que s'eixampla.-

                         Potser l'arrel divina que és soterrada en mi,
                         és sols aquest afany, tan difícil de dir,
                         de viure en un present una mica més ample?

Al poeta, el passat se li desfà i el futur l'enlluerna i, per tant, el present és allò que l'ha de perpetuar. D'aquí el seu anhel d'eternitat. I d'aquí també que, tot reconeixent la llavor divina que li és connatural, evidencie l'afany de fer etern el present. Uns versos, a més, força apropiats en aquest dia de Divendres Sant en què, seguint el paral·lelisme bíblic, la llavor divina -Jesús- és soterrada per després donar fruit i esdevenir eterna. Probablement Màrius Torres ja haurà saciat la seua set.