dijous, 21 de març de 2013

Dia Mundial de la Poesia

Fa uns anys, la UNESCO va fixar el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia. La Institució de les Lletres Catalanes commemora cada any la jornada amb un seguit d'actes arreu de Catalunya i amb la difusió d'un poema d'un autor català. Enguany l'escriptora triada és la tortosina Zoraida Burgos. Aquí teniu el seu poema:

     Només la veu

     Emmudit el vent,
     inventem el silenci, l'equilibri.
     Només la veu, el poema,
     atansa espais oberts,
     acull el temps
     -arena que sense pietat
     llisca i no es detura-,
     arrela l'instant, tan fràgil.
     Només la veu, el poema,
     desxifra la clau, el somni,
     el so profund dels morts,
     els signes ara obscurs de la mirada,
     la ferida encesa dels amants,
     la vermellor dels núvols
     a trenc d'alba,
     els contrallums opacs dels paisatges
     i les llunes surant sobre les aigües.
     Només la veu, el poema,
     dissol els temps dels verbs,
     sotmet l'oblit.
     El vers reté als dits el gest,
     el calfred intacte de la pell.

El poema dóna protagonisme total a la veu, al poema, al vers (fixeu-vos en la repetició del títol en els versos 3, 9 i 18). Una realitat tan menuda com el vers té un poder immens. És capaç d'atansar espais oberts i alhora d'arrelar l'instant. La simple constatació d'aquest fet ja n'és la prova i la demostració: en el vers 8è queda "arrelat l'instant", amb la fixació per escrit d'aquesta idea.

Té també el poder d'ingressar en el món dels somnis per desxifrar-ne la clau, així com de penetrar en la mort, en l'amor i en el temps. La part central del poema ve a ser, en aquest sentit, una enumeració de les facultats que posseeix aquesta realitat que anomenem poema. És capaç, a més, de superar l'obstacle del temps i de triomfar amb la pervivència per damunt de l'oblit. Els versos dels clàssics ho testimonien.
 
Tenim aquí, doncs, un magnífic cant a la paraula, a la veu, expressada en forma mètrica. Un cant ben apropiat per llegir avui i per celebrar cada dia. Llegir ens fa sentir calfreds d'emoció. 

diumenge, 17 de març de 2013

17 març: dia de la poesia catalana a Internet


En la celebració d'este dia, que fa present a la xarxa la vitalitat i la riquesa de la poesia (i per extensió, de la literatura) catalana, llegim un poema de Gabriel Ferrater, una de les grans plomes líriques de la segona meitat del XX, que volgué extraure la passió de la vida i decidí no viure més enllà dels cinquanta anys.
 
Es tracta del poema "El distret":

          "Segur que avui hi havia núvols,
          i no he mirat enlaire. Tot el dia
          que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
          i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
          Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
          Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
          Que demà me'n recordi. L'altre dia
          vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
          d'un terrat, una noia que s'havia
          rentat el cap, amb una tovallola
          damunt les espatlles, s'anava passant,
          una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
          Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
          Eren les quatre de la tarda, i feia vent."


Formalment, se tracta d'una tirallonga de catorze versos anisosil·làbics (amb un nombre de síl·labes diferent cada vers), d'art major i blancs (sense rima). Característiques mètriques prou habituals en la seua obra poètica, que dóna prioritat al fons i a l'expressió de la intimitat de l'autor, més que a una perfecció formal clàssica. Però compte, que això no implica que negligeixi l'aparença.

Fixem-nos en el contingut. Pot cridar l'atenció l'estil narratiu, com de qui ens explica una situació personal viscuda i no gaire allunyada de la quotidianitat. Respon també al seu desig d'intel·ligibilitat. El títol se'ns exemplifica en el versos 2-4, amb una successió marcada pel polisíndeton. Els tres versos següents (5-7), a través de la juxtaposició oracional, ens traslladen a la reflexió que la veu poètica es fa d'un fet tan aparentment irrellevant com anar distret. En realitat, són els versos que ens condueixen cap al motiu essencial del poema, el que es desenvolupa al que podríem dir la segona part de la composició, situada entre els versos 7 i 14.

Dona pentinant-se el cabell (Edgar Degas)
Noia pentinat-se (E. Degas).
 Extret de  http://www.locantich.cat
El que hi descobrim no és original: una noia es pentina els cabells. Això és el fet que distrau l'autor però també, precisament, allò que fa que centre la seua atenció i s'oblide de la resta. La sensibilitat (i fins erotisme) que traspua l'escena travessa fronteres i èpoques. És un motiu clàssic de l'expressió artística universal (literatura, pintura, escultura...), amb manifestacions també en un sonet de dos dels nostres autors, Gerard Vergés i Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona. Els tres evoquen aquest fet a través d'una comparació o d'una metàfora. Vegem-ho.
 
En el cas del poema que acabem de llegir, a Ferrater els braços de la noia li fan pensar en les branques d'un arbre molt alt. En el rector de Vallfogona, se'ns presenta una batalla entre el cabell negre i la mà, que porta una pinta de marfil. En Vergés, el sonet situa l'acció en un entorn marítim idíl·lic i el poeta arriba a preguntar-se si la noia és una sirena. Comproveu els dos últims en este enllaç amb el blog de l'escriptor Jesús M. Tibau: http://jmtibau.blogspot.com.es/2007/11/dos-poemes-de-noies-pentinant-se.html.
 
Fins i tot podríem trobar-hi una reminiscència bíblica, si ens remuntem al moment en què el rei David es fixa en una dona tot i que, en este cas, en lloc de pentinar-se la noia (Betsabé) s'està banyant. El rei hebreu la troba desitjable i provoca indirectament la mort del marit Uries, cosa que comporta la posterior reprensió del profeta Natan (2 Sa 11, 1-4).
 
El poema de Ferrater acaba amb una constatació que dóna versemblança a l'anècdota: "Eren les quatre de la tarda, i feia vent".