Jaume Vidal Alcover: generós des de la intimitat

Imatge d'una casa de Siena

El següent poema d'aquest autor mallorquí (1923-1991) destaca per la claredat del sentiment: l'estimació. Una claredat, però, no exempta de complexitat en l'expressió: des de la dificultat pròpia del poeta per manifestar en paraules tot l'amor que sent, fins a l'assumpció de dos vides: la seua pròpia i la que li fa viure l'estimada, com queda palès a la tercera estrofa.

El poema es titula "Ja no cal més" i pertany al recull L'hora verda, de 1952. Fixeu-vos en la primera estrofa. Recorda l'estil d'algun dels poemes de Martí i Pol. D'altra banda, a part d'un tret lingüístic propi del dialecte balear (1a persona del singular del present d'indicatiu sense desinència: "t'estim"), l'ús de la figura de l'epanadiplosi (repetició d'un mot a l'inici i final d'un vers o clàusula) n'accentua el lirisme i la sinceritat del sentiment.

                                        T'estim, i t'estim tant, que no podria
                                        dir-te com t'he estimat i com t'estim.

                                        I fa temps i fa cels i flames, ones,
                                        estrelles, calendaris plens de festes
                                        i romanins, ous de colors, confits...

                                        Fa vides que t'estim, fa dues vides:
                                        tota la que t'estim, martiritzada,
                                        i aquella, armada, la més bella, tota
                                        la que m'estimes.
                                                                    Ja no cal més, dorm.

El poema sembla progressar gradualment: tres estrofes, cada una d'elles amb un vers més que l'anterior. El poeta necessita avançar cap al reconeixement que la vida més bella és la que ha trobat en ella, que li correspon en l'amor. Després d'això, d'aquesta plenitud, la tensió lírica queda relaxada, cosa que s'evidencia en el trencament de l'últim vers, en què ja està tot dit i, per tant, no cal més que el repòs. Mètricament, se tracta d'una composició de nou versos decasíl·labs sense rima, per tant versos blancs.  

Jaume Vidal Alcover és una veu singular dins la literatura catalana. Tocà diversitat de gèneres, com la narrativa, l'assaig, la poesia o el teatre; també la traducció. A la seua procedència mallorquina cal afegir el contacte amb poetes castellans i francesos, especialment, cosa que li donà un estil ric i variat, però sempre des de la sinceritat i des de la voluntat de compartir el seu jo més íntim a través de grans temes com l'amor, la mort o el sofriment. En llegir-lo, un pot trobar-hi plenitud i alhora un cert to de tristesa, un sentiment elegíac i una religiositat latent.