dimecres, 23 de maig de 2012

Jaume Vidal Alcover: generós des de la intimitat

Imatge d'una casa de Siena
El següent poema d'aquest autor mallorquí (1923-1991) destaca per la claredat del sentiment: l'estimació. Una claredat, però, no exempta de complexitat en l'expressió: des de la dificultat pròpia del poeta per manifestar en paraules tot l'amor que sent, fins a l'assumpció de dos vides: la seua pròpia i la que li fa viure l'estimada, com queda palès a la tercera estrofa.

El poema es titula "Ja no cal més" i pertany al recull L'hora verda, de 1952. Fixeu-vos en la primera estrofa. Recorda l'estil d'algun dels poemes de Martí i Pol. D'altra banda, a part d'un tret lingüístic propi del dialecte balear (1a persona del singular del present d'indicatiu sense desinència: "t'estim"), l'ús de la figura de l'epanadiplosi (repetició d'un mot a l'inici i final d'un vers o clàusula) n'accentua el lirisme i la sinceritat del sentiment.


                                        T'estim, i t'estim tant, que no podria
                                        dir-te com t'he estimat i com t'estim.

                                        I fa temps i fa cels i flames, ones,
                                        estrelles, calendaris plens de festes
                                        i romanins, ous de colors, confits...

                                        Fa vides que t'estim, fa dues vides:
                                        tota la que t'estim, martiritzada,
                                        i aquella, armada, la més bella, tota
                                        la que m'estimes.
                                                                    Ja no cal més, dorm.


El poema sembla progressar gradualment: tres estrofes, cada una d'elles amb un vers més que l'anterior. El poeta necessita avançar cap al reconeixement que la vida més bella és la que ha trobat en ella, que li correspon en l'amor. Després d'això, d'aquesta plenitud, la tensió lírica queda relaxada, cosa que s'evidencia en el trencament de l'últim vers, en què ja està tot dit i, per tant, no cal més que el repòs. Mètricament, se tracta d'una composició de nou versos decasíl·labs sense rima, per tant versos blancs.  

Jaume Vidal Alcover és una veu singular dins la literatura catalana. Tocà diversitat de gèneres, com la narrativa, l'assaig, la poesia o el teatre; també la traducció. A la seua procedència mallorquina cal afegir el contacte amb poetes castellans i francesos, especialment, cosa que li donà un estil ric i variat, però sempre des de la sinceritat i des de la voluntat de compartir el seu jo més íntim a través de grans temes com l'amor, la mort o el sofriment. En llegir-lo, un pot trobar-hi plenitud i alhora un cert to de tristesa, un sentiment elegíac i una religiositat latent.




divendres, 4 de maig de 2012

Vinyoli: poeta o manobre

Joan Vinyoli és un gran poeta que va destacar pel tractament de temes com el pas del temps i de les hores, la proximitat de la mort i la visió sobre la mateixa poesia. El poema següent porta per títol "Manobre", i en ell identifica el poeta amb un manobre que ha de construir un edifici. Mireu la primera estrofa, que comença sense més preàmbuls:
                                    
                           Ésser poeta: bastir
                           sempre en el buit, sense fi,
                           paraula a paraula una obra
                           que es perd endins de l'espai;
                           ser-ne tan sols un manobre
                           i no sentir-se mai pobre,
                           ni no desistir-ne mai.

És la tasca continuada que li va omplir la vida. Segons ell, la poesia s'aprèn sobretot en la lectura dels grans poetes i en l'ensenyament dels mestres. Per a ell, Rilke, Riba o Holderlin foren els seus poetes predilectes, els seus "mestres", o -seguint la metàfora del poema- els seus paletes.

Després d'anar construint un edifici tan alt, al poeta li agafa vertigen, perquè en coneix l'origen (ell mateix) però no el final. En l'última estrofa s'adona que l'edifici que ha anat construint no és pas modest:
                       
                                     Flamígera catedral
                                     d'impuls i de paciència:
                                     contra el fugaç, persistència,
                                     contra el caduc, resistència,
                                     contra els somnis, evidència
                                     de vertebrada existència.
                                     Oh aventura total!

Perquè la construcció d'un poema i, al cap i a la fi, de tota una obra poètica, és talment com una aventura amb tots els seus ingredients. D'aquests versos, ens podem quedar amb el fet que el poeta no ha de "sentir-se mai pobre" i també amb tots els substantius que revelen els valors que ha de treballar qualsevol que vulga ser poeta, i m'atreviria a dir qualsevol que vulga assolir els seus reptes, perquè quina aventura més plena hi ha a la vida que arribar a ser un mateix?