Gerard Vergés: "l'home és la memòria"

"Tot sovint penso que la meva infància

té una dolça i secreta remor d'aigua.

   Parlo de la verdor d'un delta immens."

Desembocadura de l'Ebre: riu, mar i arrossars en esplendor

Amb aquests versos s'inicia el poema "Parlo d'un riu mític i remorós", de Gerard Vergés (Tortosa, 1931). Se tracta d'un dels grans noms de la poesia catalana actual, que va rebre el premi Carles Riba de poesia el 1981 per L'ombra rogenca de la lloba i fou mereixedor de la Creu de Sant Jordi el 1997, entre d'altres guardons.

El paisatge -en especial el riu Ebre-, els records i el gust pels autors clàssics configuren el poeta i li proporcionen una veu lírica singular, amb les raïls enfonsades a la terra que trepitja i amb l'expressió clara i rica, culta sense ser afectada, a estones desenfadada, a estones elegíaca.

Del poema que comentem, en podem deduir una necessitat de pervivència estretament vinculada al territori; l'anàfora de la forma verbal "parlo..." -repetida vuit vegades- traspua la voluntat del poeta de deixar constància que ell és, precisament, allò que ha viscut. Fixeu-vos en la segona i tercera estrofes:

                        

                                   Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;

                                   parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,

                                   de l'aixada i la falç, del gos a l'era.

                                   (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

                                   Parlo d'un riu antic, solcat encara

                                   pels vells llaguts: els últims, llegendaris

                                   i carregats de vi, de llana, d'ordi,

                                   i amb mariners cantant sobre la popa.

Vergés té l'habilitat d'aglutinar present i paisatge pretèrit amb l'evocació d'un tipus de vida que sabem acabat, però viu encara en el record i en el testimoni del riu que flueix incessant. La descripció conclou amb una última estrofa de marcat cromatisme, per bé que pàl·lid i platejat:

                                   Parlo d'un lent crepuscle que posava

                                   or tremolós a l'aigua amorosida,

                                   punts de llum  a les ales dels insectes,

                                   solars reflectiments als ponts llunyans.

L'últim vers, aïllat, a la manera d'epigrama, expressa de manera condensada moltes de les característiques de la sensibilitat del nostre escriptor:

                                   Dolça remor de l'aigua en el record.

És, en resum, aquella veritat que tornem a trobar de manera més definitiva en l'últim dels versos de la composició "Fràgil com un vidre és la memòria":

                                   De cop comprenc que l'home és la memòria.