dimecres, 11 d’abril de 2012

Màrius Torres, encara


Posta de sol al Port nevat (Tortosa)
Ens trobem al primer mes complet de la primavera i el poeta lleidatà, de qui ja hem parlat, ens deixa escrits uns versos amb aquest mateix títol, Abril:

Lliris morats, prada de trèvol,
núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s'emmirallen a l'
estany d'aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.
Sàvia, la primavera crea
                                                            l'ombra rosa dels arbres de Judea,
                                                            l'ombra grisa dels cinamons.

La descripció del paisatge presagia l'arribada del bon temps, però són evidents encara les reminiscències de l'hivern. L'última estrofa, amb el sol com a protagonista, ens deixa amb la recança final, que és el mot clau que fa de pont entre el paisatge i el jo del poeta:
                             
                              S'han acabat les violetes.
                              Cap al tard, la boira s'esmuny.
                              Xopes de blau, arribaran de lluny,
                              un vespre càlid, orenetes.

                              El sol, un vell sense esperança,
                              tímid com un infant s'acosta;
                              i cada tarda, quan se'n va a la posta,
                              té una mica més de recança.

L'antítesi metafòrica vell-infant ens parla aquí d'un Sol que no és el poderós astre rei i que, a més, necessita d'un decasíl·lab quan marxa cap a la posta -dins un poema en què el 1r, el 2n i el 4t vers de cada estrofa són octosíl·labs. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada