divendres, 6 d’abril de 2012

Màrius Torres: l'anhel d'eternitat

Aquest poeta lleidatà, mort a l'edat de 32 anys per culpa d'una malaltia -enguany fa justament 70 anys-, ens ha llegat una poesia propera, vital i gens presumptuosa, marcada -entre altres aspectes- pel seu estat de salut, la religiositat i per temes com la mort, el temps o la natura. 

L'expressió del dolor (el personal i el del país) no cau mai en el patetisme i la sinceritat de la seua veu queda palesa, per exemple, en aquest sonet dedicat Al present:  

        Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat
        i la mesura tota amb el seny i amb els braços,
        jo en dreço davant teu, oh Present!, despullat
        de somnis massa vells i de records ja lassos.

       
        El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur.
        Cal un petit espai a la meva poquesa.
                                                              Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,
                                                              podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Després de parlar de Déu, de l'eternitat, del futur... sense rodejos, en els tercets el poeta ens deixa una frase que ben bé podria haver estat el seu propi epitafi, i que sobta per l'expressió planera d'una realitat inabastable (fixeu-vos en el tercer vers del primer tercet, entre guionets):

                         Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
                         m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:
                         -L'eternitat és sols un present que s'eixampla.-

                         Potser l'arrel divina que és soterrada en mi,
                         és sols aquest afany, tan difícil de dir,
                         de viure en un present una mica més ample?

Al poeta, el passat se li desfà i el futur l'enlluerna i, per tant, el present és allò que l'ha de perpetuar. D'aquí el seu anhel d'eternitat. I d'aquí també que, tot reconeixent la llavor divina que li és connatural, evidencie l'afany de fer etern el present. Uns versos, a més, força apropiats en aquest dia de Divendres Sant en què, seguint el paral·lelisme bíblic, la llavor divina -Jesús- és soterrada per després donar fruit i esdevenir eterna. Probablement Màrius Torres ja haurà saciat la seua set.

  
         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada