dissabte, 10 de març de 2012

17 de març: la POESIA CATALANA a Internet

imatge extreta del web http://lletra.uoc.edu/
No és senzill escollir els cinc versos millors de la nostra literatura, cosa que diu molt al seu favor. La selecció que aquí teniu n'és només una proposta. Possiblement n’hi hagi de millors.

Celebrem el dia de la poesia catalana a Internet i endinsem-nos en la lectura dels nostres autors. Veuràs com la poesia també parla de tu.




“Jo sols visc per a plànyer lo que de mi s’és mort”
Que la poesia poua de la vida té en aquest vers una de les mostres més intenses i dramàtiques. El poeta mallorquí Joan Alcover –a qui se li van morir una dona i quatre fills– ens va deixar les Elegies, incloses dins el recull Cap al tard (1909). Aquest vers, que clou el poema “Desolació”, ens corprèn per la sinceritat i demostra com de vital i salvadora pot arribar a ser la poesia: ell es manté en vida amb l’objectiu sublim de mantenir el record dels seus éssers estimats.


“Era secret el camí, fabulós de tristeses divines”
El primer vers de la primera de les Elegies de Bierville (1943), de Carles Riba, se’ns ofereix com una porta a una dimensió secreta i captivadora, no exempta de record i de mancança (el va compondre a l’exili). El propi Riba n’opina el següent: “Sorpresa i meravella fou per a mi el primer vers, nascut de sobte sencer i armat d’una exigència de continuació”. Formalment, es tracta d’un hexàmetre dactílic, perfecte en construcció, amb cesura després del tercer accent i acabament troqueu: el ritme del vers sembla encisar-nos i ens convida a penetrar en aquest “camí”.


“M’exalta el nou i m’enamora el vell” 

És l’epifonema amb què J. V. Foix clou un dels sonets més coneguts del recull Sol, i de dol (1947). El vers sintetiza de manera magistral el gust que aquest “investigador en poesia” té pels aparents oposats, en aquest cas la tradició i la modernitat. Foix és únic en fondre en un mateix poema allò clàssic i allò modern, o fins i tot futurista, i aquests mots en són un exemple precís i contundent.

“Hi havia dos amants vora la mar en pena”
El gran dominador de tota forma mètrica que és Josep Carner ens delecta amb aquest vers, el primer del poema “Dos amants” (La inútil ofrena, 1924), que té com a curiositat el fet de ser un sonet escrit només amb oracions simples; no hi trobem cap encavallament. Pel que fa al fons, ens atrau el fet d’endinsar-nos en una mena d’història (“hi havia...”) i l’ambigüitat o equívoc de la pena que sembla que tingui el mar, però que en realitat és la dels amants.


“Jo tinc una Mort petita”
Així de tendre i alhora tràgic se’ns mostra Vicent Andrés Estellés, mestre del llenguatge directe. Es tracta del primer vers del poema “Cançó de bressol”, del recull La nit (1956). Sobta la personificació de la Mort, amb què identifica sa filla de quatre mesos que va morir. L’efecte en presentar la tragèdia vital a través d’una forma popular com la que es troba en aquest poema commou l’ànima.
Dia de la poesia catalana a Internet

1 comentari:

  1. He pogut llegir “Cançó de bressol” aquí:
    http://mariagarciabatx.wordpress.com/2009/04/22/canco-de-bressol-vicent-andres-estelles/

    M'ha agradat molt.

    ResponElimina