En la celebració d'este dia, que fa present a la xarxa la vitalitat i la riquesa de la poesia (i per extensió, de la literatura) catalana, llegim un poema de Gabriel Ferrater, una de les grans plomes líriques de la segona meitat del XX, que volgué extraure la passió de la vida i decidí no viure més enllà dels cinquanta anys.
Es tracta del poema "El distret":
"Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent."
Formalment, se tracta d'una tirallonga de catorze versos anisosil·làbics (amb un nombre de síl·labes diferent cada vers), d'art major i blancs (sense rima). Característiques mètriques prou habituals en la seua obra poètica, que dóna prioritat al fons i a l'expressió de la intimitat de l'autor, més que a una perfecció formal clàssica. Però compte, que això no implica que negligeixi l'aparença.
Fixem-nos en el contingut. Pot cridar l'atenció l'estil narratiu, com de qui ens explica una situació personal viscuda i no gaire allunyada de la quotidianitat. Respon també al seu desig d'intel·ligibilitat. El títol se'ns exemplifica en el versos 2-4, amb una successió marcada pel polisíndeton. Els tres versos següents (5-7), a través de la juxtaposició oracional, ens traslladen a la reflexió que la veu poètica es fa d'un fet tan aparentment irrellevant com anar distret. En realitat, són els versos que ens condueixen cap al motiu essencial del poema, el que es desenvolupa al que podríem dir la segona part de la composició, situada entre els versos 7 i 14.
 |
| Noia pentinat-se (E. Degas). Extret de http://www.locantich.cat |
El que hi descobrim no és original: una noia es pentina els cabells. Això és el fet que distrau l'autor però també, precisament, allò que fa que centre la seua atenció i s'oblide de la resta. La sensibilitat (i fins erotisme) que traspua l'escena travessa fronteres i èpoques. És un motiu clàssic de l'expressió artística universal (literatura, pintura, escultura...), amb manifestacions també en un sonet de dos dels nostres autors, Gerard Vergés i Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona. Els tres evoquen aquest fet a través d'una comparació o d'una metàfora. Vegem-ho.
En el cas del poema que acabem de llegir, a Ferrater els braços de la noia li fan pensar en les branques d'un arbre molt alt. En el rector de Vallfogona, se'ns presenta una batalla entre el cabell negre i la mà, que porta una pinta de marfil. En Vergés, el sonet situa l'acció en un entorn marítim idíl·lic i el poeta arriba a preguntar-se si la noia és una sirena. Comproveu els dos últims en este enllaç amb el blog de l'escriptor Jesús M. Tibau: http://jmtibau.blogspot.com.es/2007/11/dos-poemes-de-noies-pentinant-se.html.
Fins i tot podríem trobar-hi una reminiscència bíblica, si ens remuntem al moment en què el rei David es fixa en una dona tot i que, en este cas, en lloc de pentinar-se la noia (Betsabé) s'està banyant. El rei hebreu la troba desitjable i provoca indirectament la mort del marit Uries, cosa que comporta la posterior reprensió del profeta Natan (2 Sa 11, 1-4).
El poema de Ferrater acaba amb una constatació que dóna versemblança a l'anècdota: "Eren les quatre de la tarda, i feia vent".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada