dissabte, 19 de gener de 2013

"Nura", de Ponç Pons


Platja de la Marquesa, Delta de l'Ebre
Ponç Pons és un poeta menorquí, un poeta diferent. Diferent, potser, per ser menorquí? Ell mateix diu, al prefaci del llibre Nura, que “la meva irrenunciable, però difícil, condició d’illòman menorquí m’ha duit a ser estranger pertot”. Ja l’homofonia del seu nom sembla una invitació al joc lingüístic. De fet, se tracta d’un escriptor que conrea gèneres diferents. M’atreviria a dir que és una veu clara i sense complexos, plena de referències cultes, les quals no s’està de compartir amb el lector (trobareu una interessant guia al final de l’obra per entendre aquestes referències). Però també una veu sensata, transparent i amb una ètica envejable (he gaudit del plaer d’escoltar-la en alguna ocasió, més ençà de versos i rimes).
En els versos següents, corresponents al poema “Suor de calç”, del recull Nura (premi Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica) adquireix un to de sentència, a través de frases contundents que semblen independents entre elles, i que transmeten la idea que la seua pàtria és la poesia, però no amb exclusivitat ni tancament. S’expressa amb total convicció, deixant entreveure influències bíbliques i evidenciant mestratges múltiples, amb una estima —i una exigència— innegable per la pròpia cultura:

                               La bondat i el perdó sé que ens poden fer lliures
                               Crec que Déu més que encens el que vol és justícia  
                               Com es pot salvar mai la cultura d’un poble
                               de bell catalanesc que engendra caïnites!
                               El poder que corromp desvirtua sintagmes
                               La vivesa del savi és viure i deixar viure
                               Tant de camp devastat tantes cales rompudes
                               Ja no em queda més pàtria que la biblioteca
                               Cada nit fins molt tard entre llibres i espelmes
                               amb el Rèquiem de Mozart vull fer que els mots fruitin [...]

En els dos últims versos comparteix amb el lector el procés de composició poètica (recordeu l’última estrofa d’aquell poema carnerià?: http://unversununivers.blogspot.com.es/2012/03/el-plaer-tambe-descriure.html.  En el mots, a més, hi descobrim saviesa, justícia, poder, bondat, perdó, llibertat... No s’hi posa per poca cosa, en  Pons. Al final del poema, gira la vista enrere per retrobar-hi l’al·lot de joventut en una època grisa:
                            
                        Ara sé que al qui perd li emmordassen la història
                               que alcen pols i extravien les marxes i els himnes
                               Vaig ser un fill agraït de la col·lecció Austral
                        Dintre meu duc encara l’al·lot de les golfes

Formalment, crida l’atenció el fet de no emprar gairebé signes de puntuació, no hi ha punts ni comes que emmarquen sintagmes. El vers esdevé mesura d’expressió sublim. I això ens porta a valorar l’aspecte mètric. Nura el formen set poemes amb un total de 607 versos. Tots els poemes estan formats per una tirallonga seguida de versos, sense punts i a part i sense particions estròfiques, la qual cosa ens suggereix que el pensament li flueix lliure, i que tot el que expressa forma part del seu jo i no es pot entendre aïlladament.

Pel que fa al recompte sil·làbic, tots els versos són dodecasíl·labs, i l’aspecte potser més remarcable és l’obsessiu ritme anapèstic que flueix insistentment vers rere vers. Recordeu que aquest ritme resulta de l’alternança de dos síl·labes àtones (A)i una de tònica (T), en aquest ordre. Comproveu-ho en els tres versos següents del poema IV, “Insulària”:
                        
                        Un poema pot ser rellegit un mandala
                         A   A  T  A   (A)   T    A  A  T    A     A    T

                               una forma de crit un intent d’oració
                        A A   T    A    A   T     A   A   T     A   A  T

Cada vers com un mantra i els mots una agulla
                                 A   A    T       A     A    T      A   A       T      A    A  T

Si hi teniu l’oportunitat, deixeu-vos capturar per Ponç Pons, una veu madura i compromesa, farcida de records i delerosa de vivències. I si en voleu sentir una versió musicada, Guiem Soldevila ha traslladat al pentagrama el llibre Nura. Feu-ne un tastet, no està gens malament: http://www.youtube.com/watch?v=KtpEqqzcHkw.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada